Quan el cos parla i la ment calla
L'any 2011 vaig prendre una decisió que semblava extreta d’un guió de cinema bucòlic: vaig migrar a Suïssa, el país natal de la meva mare, per acompanyar el meu avi, malalt d’Alzheimer. En aquell moment, jo seguia el rastre del meu gran ídol, la Heidi, buscant la pau de les muntanyes i el sentit del deure familiar. —tot i que la meva segona ídol indiscutible era Pipi Calcesllargues, i aquest puntet rebel i lliure ja bategava dins meu—. Però la realitat no tenia filtres d’Instagram.
Mentre acompanyava l’avi, vaig començar a sentir com les peces del meu trencaclosques intern es desconnectaven. Estava perduda. Molt perduda. Com que soc una dona d’acció, vaig decidir començar teràpia conductual. Vaig durar quatre sessions.
Anar-hi em generava una incomoditat física; sentia que perdre el temps explicant un relat mil·limètricament estudiat era un autoengany. Parlava des de la ment, deia el que ja sabia, i sentia que dedicar-hi temps i diners era, simplement, alimentar un personatge. El meu "jo" mental tenia la resposta per a tot, però el meu "jo" profund seguia buit.
El gir de guió va arribar un cap de setmana a Barcelona, passejant amb dues amigues per la Travessera de Gràcia. Vam entrar a l’Herbolari del Cel. Jo, que soc incrèdula per naturalesa però amb una curiositat que em guanya sempre, vaig acabar estirada davant la Sara per a una sessió de reflexologia. Em perden els massatges als peus, així que no vaig saber dir que no.
No sé què va passar en aquella sessió, però aquella dona, només de tocar-me els peus, em va fer tres preguntes que em van tocar el rovell de l’ou. Va ser instantani: el meu cos va parlar i la meva ment es va quedar muda. Vaig entendre que la caixa de Pandora no s'obriria a través del discurs, sinó a través del cos. Per la ment no seria el meu camí. En sortir, la Sara em va donar un potet de vidre amb un preparat personalitzat. Allà, sense saber-ho, començava el meu camí amb la teràpia floral.
Què hi ha dins el potet?
(Spoiler: No és màgia,
és estructura)
Sovint em pregunten: «Però unes gotes d'aigua amb flors realment poden fer alguna cosa?». Des de l’escola on em formo, la resposta és rotunda: la flor no "cura" un símptoma, sinó que aporta una freqüència que el teu sistema ha oblidat.
Treballo amb tres sistemes que, per a mi, formen l’arquitectura perfecta del sosteniment:
Flors de Bach: L’estructura bàsica. Són les 38 flors que tracten els estats emocionals més primaris (por, incertesa, soledat). Són els fonaments de la casa.
FES Califòrnia: La profunditat psicològica. Són essències que toquen temes molt contemporanis: la sexualitat, els traumes antics, la identitat, la creativitat. Si Bach és l’estructura, Califòrnia és l'interiorisme de l'ànima.
Bush (Austràlia): La força de la matèria. Són flors amb una energia molt física i directa, ideals per quan el cos ja ha somatitzat el malestar i necessitem una empenta de vitalitat i claredat.
Per què flors a TRANSMUTTA?
Al primer article us parlava del Disseny Humà com el manual d’instruccions. Doncs bé, les flors són el combustible i el manteniment d'aquest vehicle. Quan acompanyo processos vitals, de dol, pèrdua o crisis professionals, veig gent que té el cap com un bombo (exactament com el tenia jo a Suïssa). Intentar solucionar el dolor, frustració, ràbia, amargura, etc. només pensant, és com intentar apagar un foc bufant-hi a sobre: només aconsegueixes cansar-te més i avivar les flames.
Les flors actuen per la Llei de la Ressonància. Si estàs vibrant en una por paralitzant (com la de l'eruga abans de ser papallona), l'essència floral t'ofereix la freqüència de la confiança. El teu sistema la reconeix, s'hi acobla i recupera l'equilibri de manera orgànica.
He viscut anècdotes curioses, com veure persones que, després de prendre Walnut (la flor que ens protegeix i ens acompanya als canvis i trànsits), finalment troben la força per tancar una etapa. O emprenedores bloquejades per la perfecció que, amb una mica de Rock Water, aprenen a ser més flexibles i deixen que el projecte flueixi sense tanta rigidesa mental.
A TRANSMUTTA no utilitzo les flors per "tapar" el que sents ni per oferir una felicitat il·lusòria. Les utilitzo per donar-te arrel i estructura, perquè el teu cos se senti prou segur per obrir la porta i veure què hi ha a l'altra banda.
I tu? Ets de les que intenta solucionar-ho tot amb el cap o t'has permès alguna vegada escoltar què diu el teu cos?