Si m'haguessin dit que la mort era tan bonica, no li hauria tingut tanta por.

Aquestes van ser les paraules exactes que la meva mare em va regalar tres dies abans de marxar. Estirada al llit, en aquell espai on el temps ja no es mesura en hores sinó en respiracions, em va deixar anar aquesta sentència.

Em va travessar de bat a bat.

En aquell instant, vaig sentir que m'estava entregant un missatge molt més gran que nosaltres dues. Un codi que el meu cos va recollir sense que la meva ment, encara tenallada per la imminència de la pèrdua, ho sabés comprendre del tot. Dins meu, però, una certesa silenciosa em deia que allò no era només per a mi; era una llavor pensada per ser compartida.

A dia d'avui, si et soc sincera: encara no sé cap a quina direcció exacta apunta aquesta brúixola. No tinc la veritat absoluta sobre el significat real de tot plegat. Però l'ordre no sempre demana respostes immediates; sovint, només demana que ens atrevim a sostenir la pregunta i a habitar el buit. I per això soc aquí, escrivint-ho en veu alta.

Sempre podem fer la brometa còsmica —perquè soc la primera a riure-me'n— que dir-me Morta de cognom ja era un spoiler claríssim del meu guió vital. Sembla que el director d'aquesta obra tenia ganes de gresca i un sentit de l'humor molt fi a l'hora de repartir les meves vocacions.

Però, més enllà de la ironia poètica d'aquest cognom, el que aquella habitació i aquella frase m'han tatuat a la pell és una veritat innegociable: si vull aprendre a viure de veritat, cal que aprengui a morir.

A morir moltes vegades. A deixar anar identitats que ja em van petites, projectes que ja han donat el seu fruit, pells que ja m'estrenyen i relacions que han esgotat el seu cicle. A transitar mil petits dols per aprendre, finalment, a abraçar el dolor sense resistència. Perquè allò d'escombrar el patiment sota l'estora, de posar-hi filtres de positivitat forçada i fer veure que l'ombra no existeix, ja no em funciona. L'estora ja no amaga res i el cos demana veritat.

Aprendre a morir és, paradoxalment, l'acte de presència més radical que podem fer per la nostra vida. Només quan deixem caure l'estructura que ja no ens sosté, podem veure la bellesa d'allò que neix.

I tu? Quantes vegades has hagut de morir per poder tornar a florir?